La proposta d’Alfredo Gavín polsa una corda que ve des de molt antic i arriba fins al present, en etapes discontínues i, a la vegada, segellades per l’estat de la cultura al mateix temps en què aquesta es produeix i palpita. Parlem dels bestiaris. És a dir, fer servir les bèsties, els animals, la seva força simbòlica i aliena que s’endinsa en la foscor, per posicionar l’esperit en allò que el commou, el torba i el pertorba.
En aquest cas, parlem d’un bestiari curiós i punyent: un bestiari de bacteris. En podríem dir un “bacteari”.
Mitjançant la idea del bacteri –portadors de malalties o salvífics, individualistes o gregaris… – Gavín ens dibuixa i ens descriu una nova zoologia lírica, pintada amb els colors d’una paleta on es barregen la ironia, l’humor, el sarcasme, la compassió, la lucidesa, el realisme, la imaginació.
El bestiari no deixa de ser un mirall de mil cares, el qual no tracta tant de reflectir el rostre de cadascú, sinó que cadascú es reconegui en la multitud pul·lulant i ordenada, cruel o patètica, reposada o mòrbida de la vida d’un país.
Un país de bacteris és una reinvenció moderna i del tot original dels bestiaris, tant antics com presents, car la por i la ignorància hi són sempre presents en l’home, tant d’abans com d’ara.
e libero en los establos
de los líquidos amnióticos,
sobrevivo en los tejados
como un delincuente sobrio.
Me elevo por el silencio
de los humos perfumados,
tendré que pagar el precio
de ser libre entre los fatuos.
Me desperezo en las sombras
como gato de pesebre,
la fe me regala horas
para dárselas a la fiebre.
Me entrego a las defensas
de los días inclinados
a ser nostalgia y carencia
de tus sueños y tus manos.
Viviré para contarlo
que la vida siempre gana
no me muero por si acaso
que quiero verte mañana.
