2003
Palabras frente al mar
Edición de Ramón García Mateos
Trujal 2003
Cambrils
Colección
Pliegos de poesía, 6
Mes: octubre 2020
Tempestades de amor contra los cielos (2000)
2000
Tempestades de amor contra los cielos
Homenaje a José Agustín Goytisolo
Trujal 2000
Cambrils
Colección
Pliegos de poesía (5)
Homenaje a Vicente Aleixandre (1985)
1985
Homenaje a Vicente Aleixandre
Edición a cargo de Ramón García Mateos, Alfredo Gavín Agustí, Juan López Carrillo, Josep Moragas Pagés y Manuel Rivera Moral.
Reus 1985
Rotoarco
Colección
Amargamar (2)
Pasión primera (1984)
1984
Pasión primera
Poemario en el que participan Ramón García Mateos, Alfredo Gavín, Juan López Carrillo, Josep Moragas y Manuel Rivera.
Reus 1984
Rotoarco
Colección
Amargamar (2)
El port (2015)
2015
El port
De fet, aquesta obra traspua quelcom d’intemporal sobre allò que els romans denominaven el Mare Nostrum, no tan sols com a propietat d’un poder dominant sinó, i sobretot, com la proximitat íntima d’una cultura que s’estenia per tots els pobles de la seva ribera. L’obra té una força dramàtica incontestable dintre d’un marc massa sovint tenyit de costumisme.
Ambdós, el poeta Alfredo Gavín i la fotògrafa Pilar Gonzalvo han desenvolupat un moviment creatiu d’una expressivitat vertiginosa en què la paraula i la imatge aixequen una fortalesa i una visió sorprenents.
Un país de bacteris (2012)
2012
Un país de bacteris
La proposta d’Alfredo Gavín polsa una corda que ve des de molt antic i arriba fins al present, en etapes discontínues i, a la vegada, segellades per l’estat de la cultura al mateix temps en què aquesta es produeix i palpita. Parlem dels bestiaris. És a dir, fer servir les bèsties, els animals, la seva força simbòlica i aliena que s’endinsa en la foscor, per posicionar l’esperit en allò que el commou, el torba i el pertorba.
En aquest cas, parlem d’un bestiari curiós i punyent: un bestiari de bacteris. En podríem dir un “bacteari”.
Mitjançant la idea del bacteri –portadors de malalties o salvífics, individualistes o gregaris… – Gavín ens dibuixa i ens descriu una nova zoologia lírica, pintada amb els colors d’una paleta on es barregen la ironia, l’humor, el sarcasme, la compassió, la lucidesa, el realisme, la imaginació.
El bestiari no deixa de ser un mirall de mil cares, el qual no tracta tant de reflectir el rostre de cadascú, sinó que cadascú es reconegui en la multitud pul·lulant i ordenada, cruel o patètica, reposada o mòrbida de la vida d’un país.
Un país de bacteris és una reinvenció moderna i del tot original dels bestiaris, tant antics com presents, car la por i la ignorància hi són sempre presents en l’home, tant d’abans com d’ara.
El mirall de la metròpoli (2009)
2009
El mirall de la metròpoli
Les persones creen la ciutat, i alhora les persones creen l’ésser. La ciutat és un espai ocupat, envaït, empresonat. Un espai de lluita i contradicció; és tens i distens, on es viu amb ostracisme i llibertat. Les fotos de Cristobal García i els poemes d’Alfredo Gavín furguen aquest llindar de persones i construccions, no tant per trobar un camí de comprensió sinó com una contribució creativa a aquesta ret d’estímuls i símbols que suposa viure en una ciutat. Una ciutat que ens perd i ens guanya. Que s’inventa i ens inventa cada dia. Que ens ignora i ens fa anònims o la ignorem i ens fa superbs. Una ciutat que es veu i que es torna a veure i no dóna més que indicis de realitat, cúmuls d’aparences, pistes falses. Un mirall de mil imatges que només es troba quan la retrobem en la vida i la memòria.
Els castells de la memòria (2008)
2008
Els castells de la memòria
Amb dibuixos propis
“Per menysprear les idees fantasioses els espanyols empren aquella frase de “castillos en el aire”. Els francesos, potser sentint-se al·ludits, diuen “château en Espagne”. I els catalans? Nosaltres també en tenim, de castells; tal vegada no tan esplèndids ni tan ben conservats, però amb una història memorable. Sense anar més lluny, a l’últim tram de l’Ebre trobem els de Tortosa, Miravet, de Mequinensa… «El castell —escriu Alfredo Gavin— és la imatge de la civilització amb els dos corrents junts i inalienables de barbàrie i progrés, lluita despietada i refugi de valors.»
Gavin és un notable poeta, tant en català com en castellà.
(…) Veient aquestes làmines, em vénen a la ment els gravats de Joan Brotat i de Joan Ponç i, més lluny, les cal·ligrafies de Paul Klee. En els dibuixos de Gavin també apareixen —com una mena d’horror vacui— tot de símbols i signes que estructuren el conjunt. Quant als colors, sempre són esfumats, sovint de la mateixa gamma dins de cada composició, sense estridències. Per tant, ni castells a l’aire ni castells a Espanya, sinó castells de la memòria.”
(Del pròleg de Gerard Verges)
El somni d´un riu (2002)
2002
El somni d´un riu
Les fotografies de Cristòbal García i els poemes d’Alfredo Gavín ens presenten el riu com un somni i el somni com un riu: va lluny sense sortir del marge.
___
Las fotografías de Cristóbal García y los poemas de Alfredo Gavin nos presentan el río como un sueño y el sueño como un río: va lejos sin salir del margen.
Desde la tumbona de la playa – día 83
Le entregas al mar una aventura incierta y te devuelve una espuma de cadáveres ilustrados. La niña que jugaba con la arena de la playa pensaba que su padre tumbado dormía y dormía y dormía y dormía… ¿Qué picotean las palomas a la orilla del mar, qué grano ven entre los granos de la arena? La joven que corría con su husky por la playa vio que su perro la adelantaba y se perdía en lontananza. El husky ni se giró, ni volvió, por mucho que su dueña lo llamara a grito pelado. El viento que encrespa las olas, encrespa el pelo de la mujer y las palabras del hombre que discute a su lado. Se acabó el verano. Lo indican las mesas vacías del chiringuito, las maderas inclinadas, las cuerdas de los rincones, las redes rotas, los gorriones bebiendo en las piscinas, el hotel entrando en el vacío fantasmal del repliegue y la ausencia. El sol que dora la arena, dora el alma de quien la contempla.
