FANTASMES Abaten la realitat els fantasmes. Venen amb l’encesa imaginació d’una tribu. S’aposten en el miradors d’un espill, Diuen : “aquest perfil és una núvia abandonada” “aquella ombra llunyana, un fuseller que ens apunta al final del passeig” “aquests petons no són com els dels altres deu” Ahir em vas dir, Avui em dius Demà qui sap. Són aquí, Entre l’ombra i el tacte, en la frontera D’ésser carn o fum, Entre la disfressa de les Cortines, En el llim que salva o condemna. I són certes en llur incerteza, dons causen dolor, Es fan presents en els dubtes d’allò perceptible, Deformen l’imatge del desig i el cos crema, Es propalen entre els corrents de l’aire i acabes ferit, Ja que fan de la seva inmateria, la materia d’una mort. Coneixen el nostre taló d’Aquil·les, precises, Disparen les seves fletxes, Cauen al terra les coses exactes, S’embruten d’aparences i moren en va Com llavors escampades del munt infértil. Creiem que se n’han anat i sempre tornen, Como nossaltres, que sempre vam voler ser diferents I sempre tornem a ser els mateixos.