“Per menysprear les idees fantasioses els espanyols empren aquella frase de “castillos en el aire”. Els francesos, potser sentint-se al·ludits, diuen “château en Espagne”. I els catalans? Nosaltres també en tenim, de castells; tal vegada no tan esplèndids ni tan ben conservats, però amb una història memorable. Sense anar més lluny, a l’últim tram de l’Ebre trobem els de Tortosa, Miravet, de Mequinensa… «El castell —escriu Alfredo Gavin— és la imatge de la civilització amb els dos corrents junts i inalienables de barbàrie i progrés, lluita despietada i refugi de valors.»
Gavin és un notable poeta, tant en català com en castellà.
(…) Veient aquestes làmines, em vénen a la ment els gravats de Joan Brotat i de Joan Ponç i, més lluny, les cal·ligrafies de Paul Klee. En els dibuixos de Gavin també apareixen —com una mena d’horror vacui— tot de símbols i signes que estructuren el conjunt. Quant als colors, sempre són esfumats, sovint de la mateixa gamma dins de cada composició, sense estridències. Per tant, ni castells a l’aire ni castells a Espanya, sinó castells de la memòria.”